ENERGIA NUCLEAR , LA SOLUCIÓ ?

Energia nuclear, la solució?
Aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt als mitjans de comunicació de l’accident de la central nuclear de Fukushima, i també de la conveniència o no d’utilitzar electricitat que provingui de centrals nuclears.
Tot això en un context en que últimament els lobbys pro-nuclears estan fent una forta campanya als mitjans per aconseguir convèncer l’opinió pública i els governants de la necessitat de l’energia nuclear, de la seva seguretat, del seu baix cost, de l’absència d’emissions de CO2, etc.
Per valorar la idoneitat d’aquest tipus d’energia caldria tenir en compte alguns aspectes importants relacionats amb ella. Alguns d’aquests aspectes a valorar serien la seguretat, la gestió dels residus, la contaminació, el cost econòmic, l’accés a la informació i la relació amb les energies renovables entre d’altres.
En primer lloc, el que molta gent desconeix és que l’energia nuclear té un origen militar, no civil. El primer reactor nuclear es va construir l’any 1943 als EEUU (Hanford, estat de Washington) per produir el plutoni necessari per fabricar armament nuclear, i en concret les bombes que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki.
Això no és un cas aïllat, moltes de les centrals nuclears que hi ha en funcionament, ja sigui directament, o indirectament a través de la gestió dels seus residus, tenen vincles amb la indústria militar.
Un altre tema és el de la seguretat. Se’ns vol fer creure que tant les centrals nuclears com la gestió que es fa dels residus que generen són segures.
Farem esment de l’accident de Txernòbil l’any 1986, amb les greus conseqüències que va tenir (i que encara pateixen a les zones properes i no tan properes a la central). Però aquest no va ser el primer accident nuclear greu, el primer va passar l’any 1957 als Urals en un dipòsit de residus nuclears, a Mayak. Aquest accident va ser ocultat per la Unió Soviètica i per la CIA i no va ser fins l’any 1976 que es va tenir coneixement del mateix.
I més a prop de casa nostra, l’any 1989, a la central de Vandellós I, hi va haver l’accident nuclear més greu de l’Europa Occidental. Va estar a punt d’explotar el reactor nuclear com havia passat a Txernòbil. Després d’aquest accident van tancar la central.
El problema principal quant a la seguretat és que qualsevol accident que pugui passar té unes conseqüències d’una gran magnitud i amb uns efectes de molt llarga durada, i no ens enganyem, ningú es podia imaginar que pugessin passar tots els accidents nuclears que hi ha hagut, però han passat.
El tercer aspecte a valorar, i potser el més important, és el de la gestió dels residus. Els residus nuclears es classifiquen segons el seu nivell de radioactivitat i el temps que continuen sent nocius. L'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) calcula que, cada any, la indústria d'energia nuclear produeix l'equivalent a un milió de barrils dels que es consideren "residus de baixa i mitjana activitat" i uns 50.000 barrils de "residus d'alta activitat" encara més perillosos. Aquests últims poden trigar més de 200.000 anys a deixar d’emetre radioactivitat. Generar aquests tipus de residus vol dir hipotecar la salut del planeta per moltes generacions. I a part d’això, com es pot preveure que hi haurà una correcta gestió dels mateixos durant tant de temps?
Molt lligat amb el tema anterior hi ha el de la contaminació per radioactivitat. La radioactivitat té uns efectes molt nocius per a la salut: els principals són el càncer, la leucèmia i les malformacions genètiques. I com s’ha vist abans un dels principals problemes és la persistència amb que els residus nuclears van contaminant amb radioactivitat.
Tenim la contaminació que es va generar a l’accident del dipòsit de residus nuclears de Mayak, l’accident de Txernòbil, ara el de Fukushima, les diferents proves nuclears que s’han fet al llarg del temps, els bidons amb material radioactiu que es van llençar als oceans principalment durant les dècades dels 70 i 80 i que ara s’ha descobert que estan foradats i els seu contingut s’ha alliberat al mar, i això sense comptar tots els residus que hi ha actualment emmagatzemats i que ningú no pot assegurar que algun dia s’alliberin al medi.
Un dels efectes de l’accident de Txernòbil per exemple, és que la zona propera a la central restarà altament contaminada i considerada inhabitable durant almenys quaranta mil anys.
Qualsevol accident o fuita radioactiva significa que hi ha una major quantitat de radioactivitat que s’escampa pel planeta i que tard o d’hora ens arribarà al plat a través de la cadena tròfica o que ens entrarà als pulmons quan respirem.
El cost econòmic d’aquesta energia i que paga aquest cost és un altre aspecte que hem de tenir en compte. Se’ns diu que aquesta és una energia barata, però val la pena analitzar amb un cert detall alguns aspectes relatius a aquest cost econòmic.
ENRESA (Empresa Nacional de Residuos Radioactivos SA) és qui és fa càrrec de la gestió dels residus radioactius i del desmantellament de les centrals nuclears un cop acabada la seva vida útil. El que ens hem de demanar és com es financia aquesta empresa. Des del gener del 2010 són les empreses propietàries de les centrals nuclears les que han de pagar perquè ENRESA pugui fer les tasques que té encomanades, però fins que això no ha estat així l’empresa s’ha finançat també mitjançant ajuts i subvencions de les administracions i a través de taxes que pagàvem en el rebut de la llum. Aquí ens podem plantejar dues preguntes: Els càlculs del que costarà gestionar els residus i desmantellar les centrals nuclears fets per ENRESA són correctes? En cas que no ho siguin que pagarà el que falti?
Un altre aspecte a tenir en compte és que el “Plan de Gestión” d’ENRESA finalitza l’any 2070, i els fons de que disposa són únicament per dur a terme aquest pla. Llavors, ens podem demanar qui pagarà el complet desmantellament de les centrals nuclears (segurament molt més enllà del 2070) i de la gestió dels seus residus durant els anys següents (posem tirant curt que durant els propers 150.000 anys).
Els residus nuclears procedents de Vandellós I es van traslladar a França. A partir del 2011, i segons xifres del Ministerio de Industria, l’estat espanyol haurà de pagar 60.000 euros diaris en concepte de penalització per no fer-se càrrec dels mateixos.
Per altra banda s’està tramitant al parlament espanyol un projecte de llei que limita a 1.200 milions d’euros la responsabilitat de les nuclears en cas d’accident. Si un accident pot costar 96.000 milions i les elèctriques només n’han de pagar 1.200, qui en paga la resta?
D’això se’n diu internalitzar els beneficis i externalitzar les pèrdues, o el que és el mateix, privatitzar els beneficis socialitzant les pèrdues.
Si tots els diners invertits en l’energia nuclear s’haguessin invertit en el desenvolupament de les energies renovables ara no ens trobaríem en la situació en la que ens trobem.
Un altre tema és el de la informació. Simplement citar la manca d’informació i les dificultats que hi ha per accedir a la mateixa que posen tant les empreses propietàries de les centrals nuclears com les administracions. De vegades se’ns dóna informació no del tot certa i d’altres se’ns dóna informació incompleta. També hi ha dificultats per dur a terme medicions o estudis epidemiològics, ja que per exemple està prohibit fer estudis epidemiològics a les poblacions properes a les centrals nuclears.
Un altre aspecte a tenir en compte és la relació que hi ha entre l’energia nuclear i la transició que hem de fer a les energies renovables. Actualment, al conjunt de l’estat espanyol l’energia nuclear representa el 20’2% de l’energia produïda (Font: Ministerio de Industria, Comercio y Turismo) i a Catalunya al voltant del 65% (Font: Institut Català de l’Energia).
A l’hora de produir energia hi ha un ordre quant a les diferents fonts que en generen. En primer lloc es dóna prioritat a les centrals nuclears, en segon lloc a les renovables, i després a les de carbó, gas, cicle combinat i altres. S’ha donat el cas en moments de baixa demanda elèctrica i una alta disponibilitat de vent que davant la impossibilitat d’aturar les centrals nuclears, s’ha donat l’ordre d’aturar parcs eòlics, deixant perdre cents de megavats nets.
L’energia nuclear suposa un fre tant per al desenvolupament de les energies renovables com per a la independència energètica.
També s’ha donat el cas, recentment, de que les tres centrals nuclears que hi actualment en funcionament a Catalunya s’han aturat de forma simultània, dues per recàrrega de combustible i la tercera per resoldre una incidència. I no ha passat absolutament res, no hi ha hagut apagades ni dèficits de subministrament elèctric. Això ens permet afirmar que les nuclears no són en realitat tan imprescindibles com ens volen fer creure.
Ens trobem davant d’una situació en què els principals obstacles per tal de deixar enrere l’energia nuclear és la falta de voluntat política i la pressió que exerceixen les empreses propietàries de les centrals nuclears.
Podem concloure que no podem continuar utilitzant una energia tan perillosa i que deixa uns efectes a tant llarg termini. Hem de tancar definitivament les instal·lacions nuclears i fer una transició el més aviat possible a les energies renovables, la qual cosa és perfectament factible. Cal que la ciutadania prengui consciència d’aquesta necessitat i que els polítics prenguin les mesures adequades per fer-la realitat.